L'Epifania

Mollet ha estat sovint una ciutat que s’ha mogut a cop de visions, de revelacions transcendentals que redimeixen aquesta vila i els seus líders d’un passat discret i els projecten cap a un futur ple de glòria: des de les olimpíades del 92 fins a l’A cosmològica de l’Ajuntament. I ara, una gran roca anònima s’ha manifestat a les entranyes del polèmic Pla de les Pruneres, obligada a bategar i a revelar el seu misteri a la llum del dia, a la impúdica exposició de les mirades més indiscretes.

Què hem de dir de les pedres! No tenen cap significat en sí mateixes, poden esdevenir la manifestació més vulgar de la realitat física, sense cap secret. Però quan apareixen insospitadament, quan pot haver indicis de que no hi són per casualitat, representen un senyal revelador. Sinó, recordeu el cas del desaparegut menhir de la Pedra Salvadora, amb un nom tan, tan evident. Ara bé, no cal que la pedra sigui salvadora per a que intervingui a les nostres vides desemparadament exigües. Qualsevol pedra ens serveix: qui ha tingut mai la pedra a la sabata? Qui no s’ha entrebancat dos cops amb la mateixa pedra? Qui no ha hagut de cercar algun consol masoquista amb les proverbials dues pedres?

Sens dubte, quan Mollet es debat entre els monuments postolímpics i els plans estratègics de torn per fer-se un futur, ha assistit a una revelació: l’epifania de la pedra, la possible manifestació d’un passat llunyà que ens evidencia que mai podem donar per tancat ni deixar que algú monopolitzi el debat sobre el nostre origen i el nostre destí, sobre la nostra identitat. Potser ara hem retrobat la Pedra del Callicant, on més d’un s’hi pot fotre cops de cap per Sant Joan com marca la llegenda; això sí, si se’n pot continuar fent la foguera i la revetlla a la ciutat com des de temps ancestrals.

Oriol Escura Herencia

Text publicat al diari Contrapunt el 24 d'abril de 2009